2023 Autora: Kaylee MacAlister | [email protected]. Última modificació: 2023-05-21 07:59
La revista Science va publicar les primeres dades detallades sobre l’asteroide Arrokot, l’objecte més llunyà del sistema solar que mai ha estat visitat per una nau espacial. Els resultats de la investigació, descrits en tres articles (article 1, article 2, article 3), proporcionen la imatge més completa de la composició i origen de l'asteroide i una idea de com es van formar els blocs primitius planetaris, anomenats planetesimals.
Arrocot, anteriorment conegut com Ultima Thule, és un asteroide transneptunià del cinturó de Kuiper que va visitar la sonda New Horizons l’1 de gener de 2019. Situat a una distància de 6.500 milions de quilòmetres de la Terra, és l’objecte més llunyà assolit mai per les naus espacials de la Terra. La missió de la sonda New Horizons a l’asteroide Ultima Thule ha estat reconeguda per la revista Science com un dels deu èxits científics més importants del 2019.
Malgrat que la informació inicial sobre l’objecte misteriós llunyà es va publicar a la pista el maig del 2019, encara no hi havia descripcions detallades ni estudis analítics. I ara han aparegut tres informes detallats alhora, basats en volums de dades que són dotzenes de vegades més grans que els utilitzats a la primera publicació.
Arrokot és un anomenat asteroide binari de contacte. El seu cos, similar a un ninot de neu, consta de dues parts, cadascuna de les quals en el passat era un cos celeste independent, però després es va apropar i es va fusionar en un sol objecte.
En el primer estudi, que es va centrar en l'origen d'un asteroide de la nebulosa solar i la formació d'un doble cos de contacte, William McKinnon, de la Universitat de Maryland, College Park, Maryland, EUA, i els seus col·legues van utilitzar simulacions per entendre millor com l'Arrocot format … La seva anàlisi mostra que els dos lòbuls abans eren cossos independents, formats propers l'un de l'altre, i que es van concentrar amb calma en un objecte modern. El model assumeix la formació d’un asteroide durant l’esfondrament d’un núvol de nebulosa solar local i no sobre la base d’una altra teoria de llarga trajectòria de la formació planetesimal, anomenada acreció jeràrquica, segons la qual col·lisionaven objectes de parts dispars de la nebulosa, formant-se objectes nous.
En un segon estudi sobre la geologia i la geofísica d’Arrocot, John Spencer, del Southwest Research Institute de Boulder, Colorado, EUA i els seus col·legues, informen que algunes parts de l’asteroide són més esfèriques i voluminoses del que suggereixen les estimacions anteriors. A la seva superfície més o menys llisa, els cràters només es distingeixen lleugerament. Això distingeix Arrocot d'altres objectes del sistema solar visitats anteriorment per les naus espacials, i indica una bona conservació des del final de l'era de formació planetària. Basant-se en la densitat de cràters, els científics han determinat l’edat de la superfície en 4.000 milions d’anys, cosa que confirma la hipòtesi que Arrocot es va formar en un núvol local que s’enfonsa.
Finalment, Will Grundy, de l’Observatori Lowell de Flagstaff, Arizona, EUA, i els seus col·legues van estudiar la composició, el color i la temperatura superficial d’Arrocot. Els científics assenyalen que la superfície de l'asteroide és uniformement vermella, freda i coberta de gel de metanol i compostos orgànics complexos no identificats, als quals, pel que sembla, s'associa el color vermell. Els autors van plantejar diverses hipòtesis sobre la procedència del metanol a Arrocot. Per exemple, suggereixen que el metanol podria haver-se format a partir d’aigua i gelats de metà quan s’irradiava amb raigs còsmics. Tot i que no s’ha trobat aigua a Arrocot, els autors creuen que pot estar present en forma latent. El color i la composició uniformes de la superfície d’Arrocot també confirmen la hipòtesi de la formació d’un asteroide en un núvol local col·lapsat dins de la nebulosa solar.